132_Diògenes

 Diògenes de Sínope, el gran agitador de consciències 

 

 

Frases cèlebres de Diògenes

https://psicologiaymente.com/reflexiones/frases-diogenes-sinope

Repassem la vida i l'obra d'un dels noms més curiosos i lapidaris de la història de la filosofia: Diògenes de Sínope. Revolucionari i provocador, Diògenes és un dels grans personatges de la història, que les seues correries i anècdotes han sigut tals que han acabat per ocultar el moviment del qual va formar part: el cinisme.

Diògenes va nàixer en Sínope, colònia grega en l'actual Turquia que, diu la llegenda, havia sigut fundada per Autólico, un dels argonautes i company d'Hèracles (Hèrcules). En aquest enclavament va veure la llum Diògenes en el 412 a. C. i prompte va començar a demostrar que tenia una peculiar visió del món. Fill del banquer Hicesias, pare i fill van ser exiliats de Sínope per falsificar moneda, alguna cosa que, lluny de prendre-s'ho com un afront, Diògenes va defensar amb orgull.

Començament d'una vida filosòfica

Ja fora de la seua terra natal, va recaure a Atenes, on es va sentir atret per un filòsof que també tindria l'honor de passar a la història: Antístenes, primer deixeble de Sòcrates i pare de la filosofia que coneixem com a cinisme. Segons les explicacions , Antístenes va rebutjar al jove una vegada i una altra, però, davant la insistència de Diògenes, va acabar claudicant i acceptant-lo com a deixeble. El que en aqueix moment probablement no sabia és que els seus ensenyaments sobre una vida d'austeritat extrema i allunyada de les normes socials serien portades pel seu nou deixeble a uns extrems inigualables. D'aquesta manera, Diògenes acabaria sent el cínic més famós de la història.

Els cínics valoraven la pobresa com una virtut i Diògenes va voler portar-la a la seua màxima expressió. No la pobresa per la pobresa, òbviament, sinó com a exemple d'independència, perquè per a ells no hi havia res més valuós que l'home que podia viure només amb el just i necessari. Aqueixa va ser la pedra angular del pensament de Diògenes, i la va prendre al peu de la lletra. Com a llar es va cercar una tinaja de fang; va vestir dia i nit el mateix mantell brut i ras; va caminar descalç tant a l'hivern com a l'estiu i com a equipatge no tenia més que un bàcul (un bastó), un sarró i un bol per a menjar…fins que un dia va veure a un xiquet bevent directament amb les mans i va tirar el seu bol, en pensar que era un luxe innecessari. Una xicoteta mostra de la mena de personatge amb el qual ens juguem les cartes.

Superflu = innecessari

Per a Diògenes no hi havia terme mitjà. Tot allò que no fóra necessari era superflu, i tot el superflu, per consegüent, un llast per a aconseguir la plenitud de la vida. Allò que no era per a ell una necessitat vital acabava abandonat o erradicat (en el cas que fóra una cosa no material, com els sentiments). El seu objectiu era ben clar: desfer-se de tot desig que degenerara en dependència. Però la gràcia està en el fet que aqueixa disciplina feroç amb si mateix no acabava en la seua pròpia persona, sinó que va desenvolupar la voluntat d'assenyalar aqueixes faltes també en els altres, i això és el que ho va convertir en un dels personatges més fascinants, revolucionaris i irònics de l'antiga Grècia.

Diògenes veia en el món de la seua època un vertader problema moral, perquè la gent, en lloc de forjar-se a si mateixa i valorar la seua opinió pròpia respecte al bé i el malament, preferia actuar en funció de què era el que els altres opinaven i com aqueixes opinions de tercers podien afectar-los. Vivien, per dir-ho així, de cara a la galeria. Diògenes es passaria la resta de la seua vida demostrant-los per què això era una estupidesa.

Una història plena d'històries

Una dels costums que tenia Diògenes i que molestaven en gran manera a la societat grega de la seua època era la seua mania de masturbar-se en públic. Tal qual. Un dia, mentre el feia a la meitat de l'àgora envoltat de gent, uns homes li van recriminar la seua actitud, al que ell va respondre sense cap objecció: “Tant de bo poguera matar també la gana fregant-me el ventre!”. Diògenes no veia gens dolent en la seua actitud. Més encara, s'enorgullia de no necessitar a ningú per a calmar les seues ànsies sexuals. Era el campió de l'autarquia. Provocador nat
 

Un dia va ser convidat a casa d'un home ric, que no va parar de fer referència al luxe i la neteja de la seua llar. Ni curt no peresós, Diògenes li va escopir un gargall en plena cara i, com a defensa, va argüir que era l'únic lloc brut que havia vist per a fer-ho. En una altra ocasió, va assistir a un certamen de tir amb arc, en el qual participava un jove realment dolent que no aconseguia donar mai en la diana. Diògenes va decidir que el millor era asseure's al costat d'aquesta, després de manifestar que li semblava que era el lloc més segur.

No perdia la seua ironia ni en els pitjors moments. En cert moment de la seua vida, va ser fet presoner per a ser venut com a esclau i quan els seus captors li van preguntar què era el que sabia fer, va respondre: “Sé manar. Mira a veure si algú vol comprar un amo”.

Però pot ser que la més genial i famosa fóra la que li va dedicar ni més ni menys que al totpoderós Alejandro Magno. Estava l'emperador passejant per la ciutat amb el seu seguici quan es va trobar a Diògenes, que descansava tombat a la meitat del carrer. L'emperador, coneixedor de la seua fama i geni i intrigat per la seua curiosa visió de la vida, li va ordenar que li demanara allò que més desitjava, que ell ho faria realitat. La resposta del nostre protagonista no va tenir desaprofitament: el sol. Davant la sorpresa d'Alejandro, Diògenes li va matisar la seua resposta: “Aparta't, em tapes el sol”. Mentre que el seguici de l'emperador prorrompia en riallades i insults contra el filòsof, el jove però intel·ligent rei de Macedònia (qui havia sigut deixeble d'Aristòtil) va quedar summament impressionat per la coherència de l'errabundo personatge, perquè deixaria dit per a la posteritat: “Si no fóra Alejandro, voldria ser Diògenes”.
 

Els últims anys de Diògenes

Com a esclau, Diògenes va acabar recaent a la ciutat de Corint, on va ser comprat pel noble Jeníades, el qual coneixia la seua fama. Per això, va prendre la decisió de comprar-ho perquè fóra el tutor dels seus fills, donant-li també la llibertat. El savi va acceptar l'oferta i es va posar a la feina: va obligar els xicotets a caminar descalços (com ell), a vestir sempre la mateixa roba (com ell), a menjar frugalment (com ell), a beure només aigua (com ell) i a rapar-se el pèl. Els va ensenyar a viure, fonamentalment, com a autèntics cínics. Però no sols va vigilar els seus hàbits, també va instruir magníficament les seues ments, fent-los aprendre de memòria passatges sencers dels més grans savis i poetes de l'època, a més d'ensenyar-los a muntar a cavall i a manejar l'arc i les fletxes. I els joves, malgrat la rigidesa del seu mestre, no sols no van renegar d'ell, sinó que li van tenir gran afecte. La prova és que mai va abandonar la seua llar, morint a la ciutat de Corint en el 323 a. C. amb ni més ni menys que 89 anys. Va dedicar tota la seua vida a l'autocontrol i ningú pot negar que el va aconseguir, al cap i a l'últim, com ell deia, “tot pot aconseguir-se amb esforç, fins i tot la virtut”.


Una síndrome que no és el seu

Crida l'atenció que hui, quan es parla del desordre psicològic conegut com a ”síndrome de Diògenes”, ens referim a un trastorn que res té a veure amb la seua vida. Aquesta alteració de la conducta es caracteritza per l'acumulació de manera compulsiva de tota mena de materials, especialment fem, de manera que els que ho pateixen solen acabar vivint en condicions infrahumanes i insalubres per acumulació d'estris. No deixa de tenir broma que li done el seu nom Diògenes de Sínope, un home que no és que no acumulara coses, sinó que menyspreava quasi tot. Diògenes no tenia possessions i defensava justament el contrari d'aquesta síndrome: despullar-nos de tot allò que fóra innecessari per a poder viure la vida de la manera més lliure de lligams possible.

 

a. Resumix en una frase quina seria la manera d'entendre la vida de Diògenes

b. Quina és l'anècdota que més t¡agrada i perquè?

c. Intenta explicar amb les teues paraules que vol dir ser "cínic"?

d. Què penses de Diògenes : era un boig, era un geni , era una persona coherent amb les seues idees...? Raona la resposta

e. Quina anècdota creus que representa la imatge.