119_La Dona imatge de la història

https://drive.google.com/drive/u/0/folders/10aP9ICp9JyZCOE1F54F1a7stS_U9Dpcr  

 

1. Llig el següent text i fes un breu esquema:

 

El concepte de la bellesa femenina ha anat canviant i evolucionant molt al llarg de la història.

Farem una reculada pel temps, començant fa molts, molts anys:

PREHISTÒRIA:

En aquesta Edat, es considerava una icona de bellesa als cossos amb moltes redoneses, perquè reflectien uns organismes més fèrtils.
D'aquesta manera, ells pensaven que asseguraven el futur de la descendència de la seua població.

ANTIC EGIPTE:

Llavors a Egipte triomfaven els cossos estilitzats, amb unes cames llargues, ja que ells consideraven que eren més elegants.
En aqueixos temps, van nàixer moltes tècniques cosmètiques, i la manyaga del cos va ser molt important per a estar bella.

ANTIGA GRÈCIA:

En l'Antiga Grècia es tenia en compte l'harmonia i la destresa física. També la delicadesa i la consonància en les formes. A Grècia veneraven el cos ben esculpit i tonificat.
Per als grecs de l'època de Pèricles, la bellesa era una virtut, un do, un bé preuat que s'havia de cultivar però que anava més enllà del físic, de fet, la bellesa era una manera de ser i l'aspecte físic només una de les seues expressions.

ANTIGA ROMA:

En l'Antiga Roma els romans van heretar els cànons de bellesa grecs però els van afegir un toc de sofisticació: el culte per la pell pàl·lida i els cabells rossos (el qual tenyien amb mètodes rudimentaris però eficaços).

Destacaven la perfecció i la bellesa que es representava en l'harmonia del cos. L'ideal romà era alt, de cames llargues, amb quantitat de cabell, el front ampli (això reflectia intel·ligència), el nas fort i el perfil perfecte.

EDAT MITJANA:

En aquesta època, l'ideal de dona medieval mostrava un rostre blanc, cabells llargs i rossos, un front generós(a vegades depilada), el rostre ovalat, els ulls xicotets i vivaços, el nas xicotet i agut, i els llavis xicotets i rosats. Quant a la seua anatomia, els malucs estrets, amb sins xicotets i ferms.

SEGLE XIII:

El Segle XIII va donar pas a una època més tolerant quant a la bellesa. La dona era comparada a una rosa, de fràgil i delicada bellesa. Així mateix, les dones amb pit xicotet estaven molt cotitzades.

RENAIXEMENT:

En els segles XV i XVI donaven la mateixa importància a la bellesa, que a la saviesa.
És el període de la cerca de la perfecció, la bellesa relacionava amb el saber i l'avanç tècnic.
Durant el Renaixement, la pauta era una pell pàl·lida, un coll llarg, i un front alt. Les dones s'afaitaven el pèl en la part del front i es depilaven les celles, amb la condició de fer semblar la seua cara més allargada i ovalada. També s'afaitaven el pèl en el clatell per a fer veure que el seu coll era més prolongat.

EL BARROC:

L'ideal de bellesa de l'època barroca es caracteritza per l'ús de perruques, perfums, pigues pintades i pentinats pomposos. Es pot dir que aquesta etapa és l'època de la coqueteria , la pompositat i de l'ideal de bellesa artificial.
També en aquest període va nàixer la paraula maquillatge com a sinònim de truc o engany. Quant a l'aspecte físic, hi ha una preferència per una dona amb formes: dones rellenitas amb grans pits i malucs, braços carnosos i pell blanca.

EL ROCOCÓ:

Les dones d'aquest període destaquen com a delicades i lleugeres,
sempre cercant la sensualitat.
En el Rococó predominen les formes inspirades en la naturalesa, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus i en els temes galants i amorosos.
És un estil que cerca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual, integrant totes les arts: l'arquitectura, la jardineria, la pintura, l'escultura, el mobiliari, la ceràmica, la tapisseria i l'orfebreria.
La figura femenina destaca com a delicada i lleugera.

ROMANTICISME:

Aquesta època, es destacava per la falta d'ideals de bellesa estètica, era el període emmarcat pels ideals de política.
Però el cànon de bellesa més considerat era el d'una dona pàl·lida com la lluna, i molt prima, amb cert aspecte malaltís.

SEGLE XX:

Instal·lats en el Segle XX, els ideals de cossos femenins també varien segons la dècada en la qual ens trobem:

1910:

En l'epítom de la bellesa femenina que va perdurar fins a la dècada del 20, destacaven les altes figures, amb un gran bust i uns malucs amples, però una prima cintura.

1920:

Durant aquesta dècada, anomenada també "els bojos anys 20", van marcar tendència les dones "flappers", en l'arranjament personal de les quals predominaven el pèl i els vestits curts. No destacaven la seua figura en el seu abillament, perquè no vestien roba tan ajustada com per a arribar a apreciar-la del tot, però volien donar-li aspecte d'una dona més recta, sense corbes pronunciades.
La seua actitud era qualificada com a "escandalosa": fumaven en públic, bevien i conduïen automòbils.

1930:
La dona perfecta d'aquesta època va resultar contrastar amb la dècada anterior: ara l'ideal de bellesa consistia en una cintura prima i malucs amples, exhibint la seua figura a través de vestits cenyits.

1940:

Durant la Segona Guerra Mundial, les dones van tendir a allunyar-se de les corbes i l'actitud descarada de les dècades anteriors.
Les dones es cuidaven per a aconseguir una pell tersa i perfecta, amb uns cossos sans i prims.

1950:

En els anys 50, les dones d'amplíssims malucs, amb llargues i voluptuoses cames i pit en abundància són els models a seguir. En aquesta època de postguerra, la publicitat i les transformacions laborals serien les responsables en el canvi de l'oci. La pal·lidesa deixa de ser un cànon de bellesa, i ara es pretén una pell bronzejada. La publicitat comença a difondre hàbits de bellesa i higiene, emfatitzant la cura del cos.

1960:
Aquesta dècada - a més de la revolució sexual-, va portar amb si un nou ideal de bellesa que consistia en un cos prim i amb aparença andrògina, molt distant a la feminitat d'èpoques anteriors.

1970:

El cànon de bellesa durant els anys 70 estava regit pels cossos prims i bronzejats, i les dones es maquillaven d'una forma més natural. A conseqüència que les dones volien ser cada vegada més primes, va començar a fer aparició l'anorèxia.

1980:

La moda era un cos prim i tonificat. El 60% de les models de Playboy durant la dècada de 1980 pesava 15% menys que la mitjana saludable per a la seua grandària i contextura. Milions de vídeos de Jane Fonda fent exercicis es van vendre en l'època.

1990:

En aquesta dècada es va consolidar la figura de les models extremadament flaques amb una pell pàl·lida, estructura òssia angular i extremitats molt primes. Un model de bellesa quasi impossible, que moltes dones s'obstinaven a seguir.

2000:
En aquest mil·lenni, arribem al que avui es coneix com "la dona perfecta" que consisteix en una mescla de totes les anteriors: alta, prima, amb pits grans, malucs pronunciats i cos tonificat.

Com veiem una vegada més, això reflecteix que la bellesa és totalment subjectiva, perquè depèn de l'opinió dels ulls que observen l'element qüestionat, més que del propi element en si.