180_exemple sofisme

Diari Expansión 1 gener 2020

 

Gòrgies, el més famós dels sofistes, comparava l'efecte de la retòrica en l'ànima amb l'efecte de les drogues sobre el cos. Com va dir, "el discurs és un amo poderós". El sofisme com a moviment intel·lectual va influir a Grècia des del segle V a. C. en branques del saber com la filosofia, l'art, les lleis, la teologia o l'educació. En retòrica van estudiar el que porta a l'èxit entès com a persuasió. Plató rebutjava de pla les argúcies d'expressió dels sofistes, el seu ús de l'ambigüitat i de l'embelliment del llenguatge per a vestir el discurs i convèncer. Aristòtil es refereix al sofista com algú que practica tècniques retòriques i argumentals qüestionables.

A Espanya hem començat 2020 amb dos poderosos sofistes als micròfons del poder polític. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias anunciaven el dia abans de cap d'any, amb més abraçades i signatures, el seu acord per a governar. Els seus breus discursos contenen tots els termes amb els quals justificaran les mesures que posen en marxa. És convenient estar alerta davant l'ús d'aquestes paraules i del seu significat implícit. Són expressions difuses, confuses i obtuses, amb tantes accepcions com persones hi haja escoltant-les.

Progressisme: ningú sap en realitat què és el progressisme, més enllà, si potser, del seu origen per a referir-se a l'ala més extrema del liberalisme en el segle XIX. La RAE diu que el progressista té "idees i actituds avançades". La definició porta fàcilment a concloure quin és l'objectiu de prendre com a pròpia l'expressió: si no eres progressista, eres un retrògrad. La superioritat moral està garantida. Pablo Iglesias no perd l'oportunitat en cada discurs, inclòs este, d'apropiar-se dels temes progressistes fetitxe: les "polítiques feministes", el "canvi climàtic i el "drama de la immigració". Són les vies d'entrada dels votants novells o indecisos de bon cor al consens de l'esquerra.

Desigualtat, com "el principal desafiament que tenim en la societat", segons Sánchez. La desigualtat ocorre perquè tots som desiguals en origen. D'igual manera que és impossible ser tan atractiu com George Clooney, tan llest com Bill Gates o tenir la sort del príncep Guillem, és impossible que siguem tots iguals econòmicament. I quan s'ha intentat de debò, el resultat ha sigut apocalíptic. Tal vegada vulga dir que tots hem de tenir les mateixes oportunitats, la qual cosa està molt bé en principi. En la seua aplicació pràctica, la igualtat d'oportunitats suposa que et lleven alguna cosa que has guanyat legalment per a donar-li-ho a un altre. El govern sap millor que tu què fer amb els teus diners.

Justícia social: lligat a la igualtat, Pablo Iglesias creu que cal oferir "seguretat als sectors socials més vulnerables", que són els que ell decidisca. Si un ha aconseguit la seguretat mitjançant el seu treball, està obligat a donar-li alguna cosa a un altre que no ha tingut tanta sort, o que no li ho ha treballat tant. No perquè ho decideix lliurement així, sinó perquè ho decideix Pablo Iglesias. La justícia consisteix en el fet que som tots iguals davant la llei, com sap bé, per exemple, Iñaki Urdangarín. Per als progressistes, la justícia social consisteix en el fet que tots hem a més de ser iguals en el que ells decidisquen.

Diàleg: com a progressisme, desigualtat i justícia social, "diàleg" és una expressió que explica la seua correcció per si mateixa i que desqualifica al que no estiga d'acord. És com dir no a l'amor. El diàleg és sempre positiu, excepte quan l'altra part cerca imposar la seua fi última sense concessions, com ocorre amb el problema català. La retòrica al voltant del concepte de diàleg amb els partits independentistes està plagada de paranys sofistes. De la declaració conjunta PSOE/Podemos: "Abordarem el conflicte polític català, impulsant la via política a través del diàleg, la negociació i l'acord entre les parts que permeta superar la situació actual". I "(...) multilateralitat, la qual cosa no impedeix la presència de procediments i òrgans bilaterals (Govern Central - CCAA i CCAA - CCAA), especialment quan es tracte de dirimir un assumpte d'interès específic". Pur Newspeak orwel·lià.

Extrema dreta: és l'expressió que conjumina a tots els oponents de les polítiques progressistes. És convenient en el discurs tenir un enemic únic, perquè és més fàcil persuadir a l'opinió pública quan se singularitza a l'oponent. Hitler va agrupar els comunistes, les plutocràcies occidentals i els demòcrates en els jueus. Franco va agrupar els seus enemics en els comunistes/maçons. Marx en la burgesia. Pol Pot en els intel·lectuals. Maduro als Estats Units. La nova aliança d'esquerres combina tots els mals en l'"extrema dreta".

Acaba Sánchez el seu discurs dient que la cosa no serà senzilla, però que tenen "la voluntat de fer camí en caminar". En Antonio Machado i a Serrat funciona el bonic passatge aliterado perquè és poesia. En Sánchez, a més d'una neciesa que cerca elevar el discurs amb un recurs molt fàcil, és una temeritat. Està admetent que no ho té clar. En la vida real, com no ocorre en la poesia, si avances sense camí, et perds.

a. Que opines del que diu el text? És subjectiu? És objectiu?

b. Diries que qui escriu el text és "sofista"? Raona la resposta

c. Intenta definir /buscar el significat real de les paraules, sense connotacions.