139_El judici de Sòcrates

 Els antecedents

Fill de Sofronisco d'Alopece, nascut en el 470 a. C. en aquesta mateixa població àtica de la polis d'Atenes, Sòcrates va ser un exemplar i popular ciutadà atenès que havia combatut en la guerra del Peloponès contra Esparta com hoplita, destacant per la seua participació en les batalles de Potidea, Delio i Anfípolis. Format en l'ofici patern de l'escultura, se li atribueix almenys el conjunt escultòric de les Tres Gràcies que van presidir l'accés principal a l'Acròpoli , encara que la major part de la seua vida la va dedicar a la retòrica i l'educació de diverses generacions de joves atenesos, entre ells Plató i Jenofonte, principals fonts de la seua vida –especialment del seu judici– i el seu pensament, ja que no va deixar cap obra escrita.


D'aspecte desmanegat, Sòcrates va anar tant objecte d'admiració com de burles, i el seu enginyós i mordaç discurs li va valdre tant elogis com odis, segons arrepleguen diverses fonts coetànies. Encara que el seu paper com a mentor i defensor de Critias, qui va encapçalar el govern aliat amb Esparta dels Trenta Tirans, que va derogar la democràcia atenesa durant el seu breu mandat, el va portar a ser considerat enemic de la polis per importants famílies ateneses.

El seu qüestionament absolut de qualsevol dogma, inclosa la religió, les seues referències a aqueix ànima o deimon que li dictava el camí correcte –decisiva en el desenvolupament de la filosofia platònica– i la seua estreta relació amb Critias i Alcibíades , membre d'una noble família atenesa tingut com un traïdor per les seues complicitats amb els lacedemonis, li van portar a ser acusat dels delictes d'impietat i corrupció de la joventut.

Així va ser com en el 399 a. C. Sòcrates, que ja superava els 70 anys, va rebre la visita del sicofonte, notificador de les denúncies presentades davant l'arcont o jutge instructor de les causes obertes contra ciutadans atenesos. La denúncia havia sigut presentada pel poeta Meleto, encara que també formaven part de l'acusació Ánito, fill de l'il·lustre Antemión, i Licón. L'acusat va ser requerit per a presentar el seu al·legat de defensa en el termini de dos dies, personalment o mitjançant un representant o defensor.

La denúncia resava literalment, segons coincideixen les fonts: “Ha sigut registrada i jurada la següent acusació de Meleto, fill de Meleto de Xiulet, contra Sòcrates, fill de Sofronisco d'Alopece: Socrates comet un crim al no adorar als déus que la ciutat té registrats. Igualment infringeix les lleis en corrompre a la joventut. La pena que li correspon és la de mort”.

El judici

Després d'una primera vista amb l'arcont en la qual Sòcrates va defensar la seua innocència i va rebutjar la possibilitat d'aconseguir un acord amb la part acusadora, el cas va arribar a judici, com marcaven els usos processals de la polis. La causa es va celebrar amb el tradicional jurat de 500 ciutadans designats per sorteig. La popularitat del reu, així com la seua admiració i odi ciutadà, va fer que el procés estiguera polaritzat des de l'inici.

Sobre l'acusació d'impietat, Sòcrates, que va refusar en tot moment mostrar qualsevol indici de penediment, va argumentar que els déus “saben el que succeirà i ho anuncia amb senyals a qui consideren. Els que uns denomines auguris, veus o senyals, jo ho dic geni diví”, segons arreplega Plató, present en el judici, en la seua Apologia de Sòcrates.

Quant a la corrupció que hauria portat a alguns dels seus deixebles a atemptar contra els principis de la democràcia atenesa, Sòcrates es va limitar a seguir el seu pensament, i si era coneguda la seua sentència que només sabia no saber res malgrat haver sigut l'home més savi de la polis, en aquesta ocasió va declarar que mai havia tingut cap deixeble, una afirmació impròpia per a un judici que bona part del jurat va entendre com un sarcasme.

No va acabar ací el que sens dubte va ser la impròpia i ineficaç defensa que el mateix Sòcrates va realitzar de la seua causa. A l'hora de plantejar una alternativa a la seua condemna va ressenyar mordaç que el més apropiat seria una invitació als banquets comunals, deixant en evidència als governadors de la polis, per a després plantejar una multa irrisòria en senyal de la seua pobresa que també es va considerar com una burla.

El resultat

Per un marge de 280 vots a favor i 220 en contra, el jurat va acceptar la condemna a mort que proposava l'acusació sense poder votar cap altra alternativa. Els intents del jove Plató per defensar al seu mestre durant el judici van resultar infructuosos i a penes va poder exposar la seua argumentació.

El costum marcava que la pena havia de complir-se en un termini de 24 hores, que l'arcont va demorar per a donar una nova oportunitat de penediment al reu. Era una pràctica habitual, en diverses polis, que el condemnat sol·licitara el desterrament com a alternativa a la seua execució, però el ja condemnat Sòcrates no ho va fer, disposat a complir una sentència que si bé considerava injusta era la que la justícia d'Atenes li havia imposat.

Va ser, segons les fonts coetànies, un període en el qual la divisió va créixer a la ciutat i en el qual Sòcrates va renunciar fins i tot a la fugida que li van facilitar alguns dels seus acòlits. Un mes després, el reu va beure voluntàriament la cicuta que li havia de proporcionar una mort ràpida. Va ser, segons arreplega Plató en el seu Fedón a partir de fonts presencials, una mort tranquil·la, en la qual Sòcrates només es va preocupar que els seus saldaren el deute d'un gall que tenia amb un ciutadà atenès.